jueves, 19 de mayo de 2016

Art Religiós

ART RELIGIÓS

ART PALEOCRISTIÀ

S'anomena art paleocristià a l'estil d'art que es desenvolupa durant els sis primers segles de la nostra era, des de l'aparició del cristianisme, durant la dominació romana, fins a la invasió dels pobles bàrbars, encara que a Orient té la seva continuació, després de l'escissió del Imperi, en l'anomenat art bizantí. És un art simbòlic.
Els primers cristians van utilitzar les mateixes formes artístiques que les de la cultura romana pagana en la qual evolucionaven: frescs, mosaics, escultures, i miniatures. En les seves realitzacions, els primers cristians no només van utilitzar les formes artístiques romanes de l'Antiguitat, sinó també l'estil romà clàssic tardà, present en els primers frescs cristians, com a les de les catacumbes de Roma.

La història de l'art paleocristià comprèn dues fases diferents, separades per l'edicte de Milà de 313, que autoritza la llibertat de culte a l'Imperi. Així, abans de 313, l'art és essencialment simbòlic i amagat; després de 313, es manifesta més explícitament i més lliurement per finalment fer-se un art vinculat a l'Estat amb Teodosi I que farà del catolicisme la religió d'Estat.

Lític significa pedra, i l'art paleocristià vol dir l'inici dels cristians.

Floreix principalment en el baix imperi romà, encara que els seus temes i fonts d'inspiració s'han de buscar en el cristianisme. 
L'art cristià antic té dos períodes: un de previ a la cristianització de l'imperi i un altre de posterior, quan l'Església es va transformar en una de les bases de Roma. 
L'art paleocristià de la primera fase es va cultivar una simbologia que, en gran part, trencava amb la tradició anterior. El monograma de Jesucrist, el tema del bon pastor, els símbols del colom, el cérvol o el paó, van ser els més freqüents.
Les pintures amb cicles iconogràfics bíblics apareixen per primera vegada a les parets de les catacumbes i a les basíliques paleocristianes.




- L'art Paleocristià a Espanya:

L'art paleocristià constitueix l'etapa final de la influència romana. El canvi cultural que s'opera durant els segles II a l'IV va tenir a la Península poca vigència, ja que les invasions dels pobles germànics s'inicien en l'any 409. Malgrat això, i cada vegada més, han aparegut abundants testimonis de la vitalitat del art paleocristià hispà.
En arquitectura cal citar les cases patrícies de Mèrida i Fraga, adequades al culte, a Empúries, una basílica d'una nau, en Sant Pere Alcántara, a Màlaga una basílica amb dos absis contraposats, ia Lugo l'església subterrània de planta basilical de Santa Eulàlia de Volta.
Edificis funeraris els hi ha a La Alberca, a Múrcia i sobretot el mausoleu de dues càmeres cobertes per cúpules en Centcelles (Tarragona).



- Catacumbes:

Fins a l'any 313, l'art escultòric dels cristians es va centrar en l'excavació de les catacumbes i el reforçament de les seves estructures. Aquestes eren cementiris romans, excavats, al principi, als jardins d'algunes cases de patrícies cristians, com les de Domitila i Priscila a Roma.
La primera vegada que es va aplicar el terme catacumba és a la de Sant Sebastià a Roma, Itàlia El cementiri o catacumba (on es trobaven els cossos sense vida) s'organitza en diverses parts: estretes galeries (ambulacrum) amb nínxols longitudinals (loculi) en les parets per a l'enterrament dels cadàvers.

Entre les catacumbes més importants, a més de les ja citades, destaquen les de Sant Calixte a Santa Maria de Trastevere, Santa Constanza i Santa Agnès en Sant'Agnese in Agone, totes elles a Roma, encara que també n'hi va haver a Nàpols, Alexandria i Àsia menor.




- Escultura:

L'escultura de l'època es troba especialment representada pels sarcòfags decorats amb temes del Crismó, estrígilos, escenes bíbliques i representacions al·legòriques. Entre ells es destaquen el de Leocadius a Tarragona i el de Santa Engracia a Saragossa. També es conserven algunes estàtues exemptes, com diverses amb el tema del Bon Pastor, laudes sepulcrals i mosaics que per la seva tècnica i sentit del color segueixen els models romans.





ART MUSULMÀ

Els cristians sota domini musulmà d'Al·Andalus van cultivar un art molt original, que pels volts del segle X va gaudir de la seva màxima esplendor: és l'anomenat art mossàrab.
L'estètica mossàrab va consagrar-se principalment en les miniatures que guarnien els llibres sagrats. És art cristià amb influència musulmana (àrab). 



- Art Mossàrab:

L'art mossàrab es refereix a l'art desenvolupat pels cristians hispànics que van viure en territori musulmà en el període que abasta des de la invasió musulmana fins a finals del segle XI conservant la seva religió i una certa autonomia eclesiàstica i judicial. Quan les condicions de vida a la Al-Andalus musulmana es van anar fent menys suportables i, per contra, els regnes cristians del nord de la península iniciaven una expansió necessitada de contingents humans que colonitzaren les terres conquistades, alguns d'aquells mossàrabs van optar per emigrar cap als territoris que se'ls oferien. A la seva cultura hispanogoda se li van anar superposant elements de la musulmana i és de suposar que aportessin als recents regnes cristians elements innovadors en tots els àmbits. El que no resulta raonable és que se'ls atribueixi tota la iniciativa artística duta a terme en els regnes del nord durant el segle X.



- Art Islàmic:

Per art islàmic es coneix l'estil artístic desenvolupat en la cultura generada per la religió islàmica.
L'art islàmic té una certa unitat estilística, a causa del desplaçament dels artistes, comerciants, mecenes i obrers. 
En arquitectura, van crear edificis amb funcions específiques tals com mesquites i madrasses, seguint el mateix patró bàsic, encara que amb diferents formes.




- Caracterització:

Per designar-també s'aplica incorrectament el terme art àrab. Aquest error procedeix d'una utilització inexacta del seu significat, ja que de les dues accepcions del terme àrab, una és geogràfica, aplicable als naturals d'Aràbia, mentre que l'altra és lingüística, referida als que parlen la llengua àrab. L'art musulmà o art islàmic de la península ibèrica rep la denominació d'art hispanomusulmà.





- Art i Religió:

Les religions han jugat un paper important en el desenvolupament de l'art islàmic, que sovint s'ha utilitzat amb fins sagrats. Es pensa, per descomptat, en la religió musulmana. No obstant això, el món islàmic no va tenir una majoria musulmana fins al segle XIII i altres creences també han tingut un paper important en l'islam. El cristianisme, particularment, en una àrea que va des d'Egipte fins a l'actual Turquía. El zoroastrisme, especialment en el món aniraní. L'hinduisme i el budisme en el món indi i el animisme en tot el Magrib.






ART ROMÀNIC

Es va desenvolupar a l'Europa Occidental del segle XI al XIII. L'estil fou molt funcional i auster, utilitzant sobretot pedra trencada. A la nau, s'aplica la volta de canó. A finals del segle XI, s'hi produeixen canvis importants com realitzacions de pedra polída, portals, capitells... Al segle XII es quan es fan grans obres de campanars o claustres.
Les esglèsies són de pedra i les imatges senzilles.

- Pintura i escultura:
Algunes característiques de la pintura i escultura romànica són les figures antinaturals, esquemàtiques i hieràtiques; cossos desproporcionats, manca total de perspectiva; i personatges superposats, estàtics, frontals i perfectament simètrics. Aquestes característiques amaguen al darrere un complex llenguatge iconogràfic, comprensible en el context de la societat i les creences de l'alta edat mitjana.

El Crist crucificat apareix serè i sense dolor, impassible al turment; el Déu pintat als absis és sobrenatural, jutge de les accions humanes i sobirà universal; Maria com a Tron de la Saviesa s'equipara amb la institució de l'església, mitjancera entre Déu i les persones. Els ulls i les mans humans, allò considerat més espiritual, adquireixen dimensions desproporcionades... Aquest antinaturalisme és intencionat i representa la realitat veritable i transcendent de Déu, enfront del món natural, només aparença imperfecta d'allò que és diví (neoplatonisme).



ART GÒTIC

Descriu un estil arquitectònic i decoratiu predominant a Europa entre el segle XII i el segle XV que es caracteritza pel fet que, si bé sol ser molt ornamental i amb detalls molt treballats i realistes, no utilitza un esquema de representació general.
La caracteristica més important és la llum, grans esglèsies, catedrals elevades cap al cel.

Descriu un estil arquitectònic i decoratiu predominant a Europa entre el segle XII i el segle XV que es caracteritza pel fet que, si bé sol ser molt ornamental i amb detalls molt treballats i realistes, no utilitza un esquema de representació general.


- Caracteristiques:
Parets altes i esveltes. Edificis amb molta decoració. Molts Vitralls. Arcs apuntats. Diversos pisos. Pintures obscures. Moltes escultures molt semblants als humans. El sostre es cobreix amb voltes de creueria. L'interior és lluminós i colorista. Els murs ja no s'utilitzen per aguantar el pes de l'edifici. Les voltes de creueria descansen sobre pilars rodejats de columnes.

ART QUATTROCENTO

El Quattrocento és un dels períodes del panorama artístic europeu. Se situa al llarg del tot el segle XV i és la primera fase del moviment conegut com 'renaixement'.
El renaixement va significar una nova visió del món, de la humanitat i de l'art. 

- Origen:

Els Mèdici, dinastia de mecenes i col·leccionistes, permeten el desenvolupament del Renaixement des de la ciutat de Florència amb la seva riquesa i el seu poder.

Amb la Caiguda de Constantinoble, savis i artistes bizantins fugen dels turcs otomans i viatgen cap a Itàlia per instal·lar-se en les riques ciutats estat com Florència o la "Sereníssima República de Venècia". També s'inclouen els Estats Pontificis en aquesta dinàmica. Cada potestat paga per obres de belles arts amb temes religiosos primordialment.
L'acumulació de riqueses en els burgs italians al llarg de l'edat mitjana a causa de la situació privilegiada de la península Itàlica per a les rutes comercials del Mediterrani va possibilitar una abundància de diners i d'informació cultural.
En aquesta abundància està l'origen de tot un moviment a favor de les arts a la "bota" italiana. Els papes financen també l'embelliment de la ciutat del Vaticà per sobre de la ciutat dels emperadors romans: volta de la capella Sixtina.

Com a part d'aquest procés, els tallers de mestres ensenyen a nombrosos deixebles; els deixebles de vegades pinten les seves cares (vegeu el Bacco de Caravaggio).

Michelangelo Merisi, més conegut com el "Caravaggio", és posterior al Quattrocento.


ART BARROC

Durant el barroc l'art es torna exuberant. Les formes curvilínies i els daurats omplen de riquesa les esglésies. L'art espectacular del barroc recdordava la gran òpera del moment.

- Època Barroca:
Històricament, el barroc té l'origen en la segona meitat del segle XVI, en un moment de profunda crisi econòmica, política, social i cultural. Enmig de la crisi, però, s'inicià un procés de transformació:

En l'àmbit de l'Església catòlica, es produí la Contrareforma, iniciada amb el Concili de Trent (1545-63).
El triomf de la ciència nova (Galileu, Kepler, Descartes, Newton, Bacon...) significà l'esfondrament complet de la filosofia i de la ciència aristotèliques. Els reis van començar a pagar no sols als artistes sinó als científics, per la qual cosa els artistes havien de competir amb ells. La ciència no sols es considerava superior a la religió i la filosofia, sinó que va néixer la física i els ràpids avenços tecnològics (telescopi, microscopi, termòmetre, baròmetre, regla de càlcul, etc.) contribuïen a enriquir els estats.


ART CONTEMPORANI

És una expressió que s'empra normalment per designar les obres d'art oreades a partir de 1960. Sense perdre el seu caràcter històric, revesteix un caràcter estètic. Aquest caràcter es fa polèmic, ja que els crítics no disposen de la perspectiva que aporta el temps per analitzar les obres com un historiador de l'art.

- Història:

La història de l'art contemporani és una disciplina relativament jove i la importància que hi tenen les exposicions s'ha considerat secundària fins a dates molt recents. Ha estat la inflació del comissariat, la professió que s'encarrega precisament d'inventar exposicions, el que ha provocat, des de la seva investigació disciplinària, un augment de l'interès per descobrir, arxivar i difondre la forma com aquestes exposicions s'han materialitzat al llarg de la història recent de la pràctica expositiva. Una de les tasques bàsiques del present, mentre encara disposem d'una memòria oral de les exposicions, consisteix a recuperar els contextos de les sales on es van produir mostres avui històriques, a més de reflexionar sobre els diversos enfocaments amb què van construir la narrativa de les seves programacions i entendre els modes específics de muntatge de cada moment, les maneres d'incorporar els gustos i les modes que han anat adquirint, les estratègies de presentació pública i els models de comunicació amb els seus públics.

lunes, 9 de mayo de 2016

Pau de Tars

PAU DE TARS

Sant Pau va néixer a Tars, capital de la província romana de Cícilia, actualment Turquia. Era jueu, nascut a l'època de la diàspora. De primer col·laborava en la persecusió contra els cristians, però després de la seva trobada amb Jesús es va convertir en fervent seguidor de Crist i en el seu gran missioner. Viajer infatigable, va recórrer milers de quilòmetres, fins que va morir a Roma, predicant la paraula de Déu. Per difondre l'Evangeli li van ser molt útils les vies de comunicació de l'imperi romà. L'imperi, comprenia tota la conca mediterrània i grans extensions de l'Europa continental, gràcies a l'impuls conqueridor dels generals més prominents de la república: Mari, Sul·la, Pompeu, Cèsar i, finalment August. Les exigencies d'un govern centralitzat, els moviments de l'exèrcit, l'activitat econòmica i els intercanvis culturals van suposar el desenvolupament d'una amplia xarxa de comunicacions i l'ús de diversos mitjans de transport. Les rutes maritimes i fluvials, van ser decisives pel que fa a la rapidesa i el volum de productes.





- Conversió

La conversió de Pau, descrita al Nou Testament, fa referència a un dels esdeveniments en la vida de Pau de Tars.
Abans de la seva conversió fou fariseu que perseguia de manera violenta els seguidors de Jesús. A l'Epístola als Gàlates es va escriure un passatge.
L'Epístola als Filipencs conté un altre passatge en què Saule (que es féu anomenar Pau després de la seva conversió), parla de la seva vida abans de la seva conversió.
En les epístoles, Pau parla de la seva conversió breument. A la primera Epístola als Gàlates, parla de la seva conversió com una revelació originària de Déu. En els llibres dels Fets, la conversió de Pau és abordada a tres llocs diferents. En els textos descriuen la conversió con un esdeveniment que va tenir lloc quan Pau estava de camí a Damasc. Segons la tradició, Pau va ser batejat a Damasc per Ananies. En el capítol 22, durant la seva detenció a Jerusalem, Pau s'adreça a la multitud i es descriuen les circumstàncies de la seva conversió.
La conversió de Sant Pau va estar representada per nombrosos artistes.




- Viatges:

  - El 1r Viatge: 
El primer viatge dura del 45 al 49 i el fa amb Bernabé i el cosí d'aquest Joan Marc. Surten per mar de Selèucia cap Xipre, on canvia el seu nom de Saule pel de Paulus (el seu cognomen romà) i visiten també Pamfília i Antioquia de Pisídia per retornar de nou a Jerusalem. Segons Els Fets dels Apòstols no foren gaire ben rebuts i fins i tot foren insultats.


- El 2n Viatge:
El segon viatge s'estima que té lloc entre el 50 i 52 i és acompanyat per Siles. Surten per terra d'Antioquia i es dirigeixen cap a Síria i Cilícia fins al sud de Galàcia. Allí se'ls hi afegeix Timoteu i travessen les regions de Frígia i Mísia. Entren a Europa, on funda la primera comunitat cristiana a Filipos.[3] Segons el Nou Testament, Pau va visitar la ciutat en dues ocasions més, el 56 i el 57. La Carta als Filipencs data vora el 61 i 62 i es creu que mostra l'efecte immediat de la instrucció de Pau. Segueix el viatge a Tessalònica, Atenes i Corint. Retorna a Antioquia passant per Efes i Cesarea de Palestina.


 - El 3r Viatge: 
El tercer viatge apostòlic s'estima que l'inicia a la primavera del 54 i s'estén fins al 58. Es tracta d'un viatge de consolidació de les comunitats cristianes ja formades. Surt d'Antioquia i es dirigeix cap a Efes on s'està un llarg període per marxar després cap a Corint. Desfent camí arriba de nou a Troia on s'embarca cap a Milet i d'allí fins a Tir i Cesarea de Palestina per arribar de nou a Jerusalem on és apressat i està a punt de ser linxat acusat de violar la Llei.


jueves, 28 de abril de 2016

Els quatre Genets de L'apocalipsi

ELS QUATRE GENETS DE L'APOCALIPSI

Els Quatre Genets de l'Apocalipsi són els quatre cavallers que es descriuen en la primera part del capítol sisè de l'Apocalipsi. El capítol parla d'un pergamí a la mà dreta de Déu que està segellat amb set segells, en aquest escenari Jesús obre els primers quatre segells dels set, alliberant a aquests genets que munten en cavalls blanc, vermell, negre i un bayo. Segons l'exegesi representen i són al·legories de la victòria, la guerra, la fam i la mort, respectivament, encara que només a aquest últim se li designa per aquest nom. Su importancia radica en la cantidad de representaciones artísticas y generalmente en la influencia que tuvieron sobre la cultura occidental. Els quatre genets són descripcions simbòliques de diferents esdeveniments que tindran lloc al final dels temps.









- Cavall Blanc:
Cavalcat pel genet de la victòria.

Sant Ireneu i Sant Joan Crisòstom sostenen que l'arquer muntat sobre el cavall blanc és la triomfant propagació de l'Evangeli; una expansió que triomfa gràcies al suport polític. El pare Castellani ho deixa clar en interpretar que en la Monarquia Cristiana, la Christianitas, és l'ordre romà convertit a l'ortodòxia cristiana.
Portar un arc, una arma per aconseguir grans distàncies, és representació del que van fer els regnes cristians, recolzant i portant l'evangelització a pobles llunyans. Aquells que van afermar i construir sobre l'antic ordre romà, la Romanitas, l'ordre cristià que va perdurar des de Constantino fins l'emperador Carles V. El mil·lenni que després és narrat en la part final de l'Apocalipsi.
El Cavall Blanc i genet amb un arc. Representa la puresa.
Molts Cristians en general assumeixen que aquest cavaller és Jesucrist, perquè Crist també ve en un cavall blanc. Però Crist ve amb una espasa, no amb un arc (Apocalipsi 19: 11-15).
El primer genet és esmentat en Apocalipsi 6: 2, "I vaig mirar, i vaig veure un cavall blanc; i el seu genet duia un arc; i li van donar una corona, i va sortir vencent, i per vèncer. "El primer genet sembla referir-se al anticrist, a qui li serà donada autoritat i conquerirà a tots els que s'oposen a ell. El Anticrist és el fals imitador del veritable Crist, que tornarà en un cavall blanc (Apocalipsi 19: 11-16).



- Cavall Vermell: 
Cavalcat pel genet de la guerra. 
El pare Castellani consigna que desposseïda la monarquia cristiana de la seva existència vindrà "guerra o rumors de guerra" com diu Jesucrist. I afegeix més dient que això "és el començament dels dolors" però "encara no és la fi". Benet XV el 1917 va declarar: "Mai fins ara s'havia vist en el món la guerra com a institució permanent de tota la humanitat". I ja Castellani adverteix que veient dues guerres mundials sembla com si el món es preparés per una tercera.
Cavall Vermell i genet amb una espasa, llevant la pau de la terra i fent que els éssers humans es matin els uns als altres.
Què va dir Crist sobre això en la profecia de les Oliveres? "I sentireu de guerres i rumors de guerres: mireu que no us turbéis, perquè totes aquestes coses han de esdevenir, però la fi no és" Per això el segon genet representa la guerra.

El segon genet es descriu en Apocalipsi 6: 4, "I va sortir un altre cavall, bermejo; i al seu genet li van donar poder de treure de la terra la pau, i que es matessin els uns als altres; i se li va donar una gran espasa. "El segon genet es refereix a una terrible guerra que succeirà al final dels temps.



- Cavall Negre: 
Cavalcant pel genet de la fam.

El tercer genet munta un cavall negre i s'entén generalment com la fam. El genet porta un parell de balances o bàscules de pesatge, el que indica la forma en què el pa es pesa durant una fam.
Dels quatre homes a cavall, el cavall negre i el seu genet són els únics l'aparició s'acompanya d'una pronunciació vocal. Joan sent una veu, no identificada, però procedent dels quatre vivents, que parla dels preus del blat i l'ordi, també es diu "però no danyis l'oli ni el vi." Això suggereix que la fam del cavall negre és el d'augmentar el preu del gra, però sense afectar els subministraments d'oli i vino.Una explicació d'això és que els cultius de cereals haguessin estat més susceptibles en anys de fam que els cultius de oliveres i vinyes; la declaració també podria suggerir una contínua abundància de luxes per als rics, mentre que aliments bàsics com el pa són escassos, encara que no totalment esgotats. D'altra banda, la preservació de l'oli i el vi podria simbolitzar la preservació dels fidels cristians, que utilitzen oli i vi en els seus sagraments.
No obstant això, un dels quatre vivents diu que costarà el salari d'un dia per obtenir l'ordi i el blat. Per tant, el genet utilitza la seva escala per distribuir igualment uns dies de salari entre les nacions, resultant amb un terç per al Temple, atur no fer mal al ungit de Déu i de la seva riquesa.
El cavall Negre i genet amb una balança per pesar els escassos subministraments alimentaris.
L'oli i el vi potser representen luxes. El vi i l'oli fa referència als elements bàsics de l'economia d'Israel, semblés que enmig del judici Déu no permetrà que l'economia del seu poble sigui totalment destruïda. Per això el tercer genet representa la penúria, la fam i la crisi econòmica.

El tercer genet és descrit en Apocalipsi 6: 5-6, "... vaig veure un cavall negre; i el seu genet tenia una balança a la mà. I vaig sentir una veu d'enmig dels quatre vivents, que deia: Dos lliures de blat, un denari, i sis lliures d'ordi, un denari; però no danyis l'oli ni el vi. "El tercer genet es refereix a una gran fam que tindrà lloc, probablement com a resultat de les guerres produïdes pel segon genet.







- Cavall Bayo:

El quart i últim genet es diu mort. De tots els genets, és l'únic a qui el propi text explícitament dona un nom. Encara altres s'apliquen els noms de "pestilència" o "pesta" a aquest cavaller, sobre la base de traduccions alternatives de la Bíblia (com la Bíblia de Jerusalem). A diferència dels altres tres, no es descriu amb una arma o objecte, en lloc d'això se segueix per Hades. No obstant això, les il·lustracions d'aquest mostren principalment que porta una dalla.

En el color del cavall de la Mort podem veure que hi ha interpretacions en les que el color pot ser gris, verd, groc, però sempre un color indicant la pal·lidesa malaltissa d'un cadàver.
El començament del vers "se'ls va donar potestat sobre la quarta part de la terra" pot referir-se únicament a la Mort i l'Hades, o pot resumir el paper dels quatre genets. Els estudiosos no estan d'acord en aquest punt.
El Cavall Bayo o groc més anomenat com la "mort".


Segons el context bíblic els mitjans que utilitza per complir el seu propòsit són: Guerra, Fam, pestilències (virus, bacteris, epidèmies, malalties contagioses), i Feres de la terra (animals domèstics i salvatges). Les epidèmies que existeixen avui en dia, no es podran comparar amb el que ve per als habitants de la terra. Per això el quart genet representa enfermetats i la mort.

El quart genet és esmentat en Apocalipsi 6: 8, "Vaig mirar, i vaig veure un cavall groc i el seu genet tenia per nom Mort, i l'Hades el seguia; i li va ser donada potestat sobre la quarta part de la terra, per matar amb espasa, amb fam, i amb les feres de la terra. "El quart genet és el símbol de la mort i devastació. Sembla ser una combinació dels genets previs. El quart genet portarà més guerra i terribles fams juntament amb terribles plagues i malalties. El que és més sorprenent, o potser terrorífic, és que els quatre genets de l'Apocalipsi, només són "precursors" de judicis encara pitjors que ocorreran posteriorment en la tribulació (Apocalipsi capítols 8-9 i 16).
















martes, 19 de abril de 2016

Sant Jordi

SANT JORDI

1. El día de Sant Jordi a Catalunya és una festa que se celebra el 23 d'abril amb el Dia del Llibre i la Fira de les Roses, símbols de la cultura i l'amor, i és també una jornada que reivindica la cultura catalana. És el dia dels enamorats, i per això des del segle XV és costum regalar una rosa vermella «com la sang» a l'estimada. A la dècada de 1930 s'hi afegeix el costum de regalar un llibre al noi, amb motiu del dia del llibre. 

- Simbologia típica:

  - El drac: Sant Jordi enfronta el drac, ja que es un símbol del mal, de les tendències demoníaques, del caos, de les pulsions salvatges i incontrolades del nostre inconscient ... Un monstre que ens terroritza i que, amb el seu foc, és capaç d'acabar amb nosaltres, que simbolitza les forces de la naturalesa i dels déus pagans anteriors, per alliberar la noia que representa els druïdesses, a els responsables del culte antic. La noia i el drac simbolitzen la unió de les forces de la naturalesa con los homes i les dones. És un símbol arrelat en Totes les cultures antigues. Texts celtes, hebraics, xinesos i hindús parlen de dracs. El Simbolisme del Drac és ambivalent entre el Bé i el mal. Vehicula valors Tant positius com negatius. En Extrem Orient és la potència celest, creadora i ordenadora | organitzadora. A Occident és el guardià de tresors amagats, materials o espirituals, és l'adversari que calç destruir per obtenir-les.
Resultado de imagen de dragon de sant jordi


 - La Rosa: La rosa és la flor simbòlica més utilitzada a Occident, correspon al que representa el lotus com a Orient i els dos símbols s'acosten al de la roda. La rosa designa una perfecció acabada, un èxit sense culpa. La rosa per la seva relació a la sang versada apareix sovint com el símbol d'un renaixement místic. La rosa s'ha fet també símbol de l'amor. La sang que raja de la profunda ferida és vehicle de vida, com mostra el fet que en neixi una flor, una rosa vermella. Quan la llança de l'Amor penetra en el drac com a conseqüència de la lluita, amb sofriment i dolor, la sang ens neteja i purifica (com ho va fer Crist mitjançant la seva Passió), transfigurant les ferides i la mort en un renaixement místic que és fruit de l' amor que tot ho abraça. La bella flor, la rosa, uneix la bellesa i les espines, i ens fa prendre consciència que, en enfrontar al drac amb l'arma i la decisió de l'Amor, posarem fi a la seva pèrfida existència transmutant en una bella mostra de vida i passió que, com tot, s'alimentarà i enriquirà amb la mateixa font a la qual ens prohibia l'accés i de la qual mai havia begut. Seguirà tenint espines, però haurem descobert la bellesa que tenia -inmanifestada- al seu interior.




 - El Libre: Elles, per la seva banda, els recompensen amb un llibre. Ja que, el 23 d'abril se celebra el Dia del llibre, un dia en què es commemora la mort de dos grans plomes de la Història de la literatura: Miguel de cervantes i William Shakespeare. I per això és el día internacional del llibre per la mort dels dos grans escriptors, encara que l'autor del Quixot va morir el dia 22 i, això sí, va ser enterrat el 23, mentre que l'anglès va marxar d'aquest món un 23 d'abril, però del calendari julià! Així que, en rigor, va morir el 3 de maig del nostre calendari gregorià.

Resultado de imagen de llibre de sant jordi


 - El Cavaller: La idea del cavaller és un element de la cultura universal i d'una classe superior d'humanitat que expressa en forma de símbols un cert nombre de valors.
El cavaller desenvolupava l'adquisició d'aquest àmbit d'ell mateix que consisteix en l'exacta possessió dels mitjans necessaris per atènyer els objectius continuats acompanyat d'una forma de do|donació de si místic té un ésser superior : Déu, el Rei, la Pàtria, la Senyora, el servei, etc.... El cavaller no és un sobirà és un servidor. Es realitza en l'acció per una gran causa. Lluita contra totes les forces del mal, incloent-hi les institucions socials quan li sembla que violen les seves exigències interiors.
Resultado de imagen de caballero de sant jordi


 - El Cavall: Semblaria constituir un dels arquetipus fonamentals inscrits en la memòria de l'home, ho trobem en les llegendes, els mites i els contes de fades. La simbologia del cavall és múltiple, sovint contradictori. S'associa originalment el cavall a les tenebres del món subterrani de o sorgeix galopant des de les entranyes de la terra o els abismes del mar. A l'Occident medieval la iniciació cavalleresca té també una analogia amb la simbologia del cavall muntura privilegiat de la recerca espiritual. El cavall no és un animal com els altres; és la muntura, el vehicle, el vaixell i el seu destí és inseparable del de l'humà.


Resultado de imagen de caballo de sant jordi


 - L'Espassa: És símbol del poder, capaç de donar o de prendre la vida, representa la força solar. L'espasa és igualment la llum i el llampec. L'espasa és en primer lloc el símbol de la milícia i de la seva virtut, el valor, però també del seu poder. El poder presenta un doble aspecte : és destructor, però la destrucció es pot aplicar té la injustícia i esdevenir així positiva; és constructor quan estableix i manté la pau i la justícia.


Resultado de imagen de espada de sant jordi

- Efemèrides:

   -23 d'abril: Diada de Sant Jordi-

- 1014: Forces Irlandeses derroten els víkings en la Batalla de Clontarf.
- 1564: Neix l'escriptor i actor anglès William Shakespeare, d'acord amb la tradició (data actualment desconeguda).
- 1976, Barcelona: Publicació del primer número del diari Avui.
- 1987, Montblanc: Primera edició de la Setmana Medieval de la llegenda de Sant Jordi.

I la mort dels dos escriptors famosos de la literatura universal Miguel de Cervantes i William Shakespeare.



2. Origen de la relació de St. Jordi amb els enamorats:

Al segle XV ja es feia a Barcelona una fira de roses amb motiu de Sant Jordi. Hi acudien sobretot nuvis, promesos i matrimonis joves, i això fa pensar que el costum de regalar una rosa té l'origen en aquesta festa. Es va proposar convertir aquesta data en festa de precepte per primer cop el 1436, quan es va formular la proposta a les Corts catalanes. La proposta es faria efectiva el 1456.[4] Des del segle XV, a Catalunya la diada de Sant Jordi és el dia dels enamorats, i és costum que les parelles es regalin una rosa vermella «com la sang» i un llibre.  

Resultado de imagen de chico regalando rosa a chica en sant jordi


3. Per què regalar roses i llibres?


Allà, a la vista de tots, el cavaller va rematar al drac i de la seva sang va créixer un roser de què van brollar roses vermelles. Jordi o Jordi, que era com es deia el cavaller, va tallar la rosa més bella i la hi va lliurar la princesa. "
D'aquí la tradició que els homes els regalen a les dones una rosa vermella, com a símbol de passió, amb una espiga que simbolitza la fertilitat. Elles, per la seva banda, els recompensen amb un llibre. Ja que, el 23 d'abril se celebra el Dia del llibre, un dia en què es commemora la mort de dos grans plomes de la Història de la literatura: Migue de cervantes i William Shakespeare.





Resultado de imagen de chico regalando rosa a chica en sant jordiResultado de imagen de chico regalando rosa a chica en sant jordi











4. Poema:

L'altre día a la María
li va donar una alegría,
perque la Anna li va dir la nota de l'examen
que va guanyar en un certamen.
La Emi va anar a cantar
mentre que la Laura va anar a ballar.
El Alex no va voler marxar,
i es va quedar sense aprovar.
El Sergi a l'escola treballant,
mentre nosaltres quatre fora disfrutant.
Tots sis vam guanyar un premi per l'assignatura,
de simbologia religiosa i també de literatura.